En Pepx pel PC

El primer cop que vaig conèixer en Pep vaig veure un tio alt i gros que entrava per la porta de l'Estudi de Lorente, se m’acosta i em diu:
-Xaval avui faràs la gràfica de la teva vida- No tenia ni idea de qui era
-Ja ho sé, però no gràcies a tú- vaig respondre, i aquell va ser el principi d'una gran amistat. Des d’aleshores tot va ser un constant estira i afluixa, una competició per veure qui dels dos era el més xulo i aconseguia vacil·lar a l'altre:
-Tu! Fes-me cas o et trencaré les cames- però si és un troç de pa, pensava jo.
-Tú i quants com tu, Pep?-
llavors m'esperava el millor moment per tornar-li, que era quan em preguntava per alguna cosa que estava creant:
-Què et sembla això?- Mai esperava una crítica constructiva, sino que li diguessis que t'agradava molt.
-Mmmm.. aquesta tipografía no m'acaba de convèncer- a vegades no era veritat, però no hi havia ningú tan divertit com el Pep quan s'emprenyava:
-No tens ni idea, està de puta mare- (sempre deia el mateix) i aleshores arribava el meu moment:
-Pep, no tens criteri, jo li donava una altra volta- Ara sí, s'enfadava, es girava cap a la pantalla del Mac i no deia res, de tant en tant em mirava de reüll i es trobava amb un somriure burlesc i somreia a contracor.

Així era en Pep, 100 quilos de pura humanitat, aquell amb qui sempre podies comptar, sempre amunt i avall, arribant tard a tot arreu, sempre alegre, sempre vital.
L'amic, el confident, aquell a qui no l'importava dir-te que t'estimava quan més ho necessitaves i que mai es cansava de dir que La Sil era la dona de la seva vida i mai s'oblidava dels seus gorditos i de tots els seus amics.

Pep, no hi ha dia que no et recordi, al Palau, a l'Estudi, pel carrer. Trobo a faltar les teves abraçades, les escapades al Foster's quan estaves a règim, la teva mirada descarada quan passava una noia amb un gran pitram, quan m'ensenyaves orgullós l'ultim aparell electrònic d'ultimíssima generació i deies: -Te n’hauries de comprar un com aquest- i el teu somriure etern que em guardo dins meu per sempre.

Gràcies pel temps que vàrem compartir, amb tu he aprés a gaudir més de la vida, a relativitzar els mals moments, a escoltar, a no descansar fins que la feina surt perfecte i sobretot, a estimar.


Gràcies Pep, sempre t'estimarem.

Oriol

13 de Desembre

13 de Novembre

Hola Pep:
Aquest any, ja que el passat vas riure tant, voliem tornar a cantar-te l'aniversari feliç, amb la mare i els nens, i enviarte'l per mòvil. On te l'enviem?

Et trovem a faltar tant com el primer dia i el temps, de moment, no ho fa més fàcil.

Et veiem a les motos de la carretera, als calendaris de la farmàcia, en aquelles fotos que surten de tant en tant pel protector de pantalla de l'ordinador, i fins i tot a les bambes noves del Xavi, que com ell diu són com les del Pep!

T'estimem

Mireia i Concepció

PEL PEP

Pepito, no hi ha dia que no pensi en tu. I avui, amb més motiu que mai.
Avui fas anys, no?
Tots els que t'estimem t'enviem un petò molt i molt gran.

Bon dia, Pep :-)

ESTENC LA MÀ

Qui ens ho hauria dit ara fa disset anys a Sant Esteve que els capricis del destí ens durien fins aquest blog...

Pep, sempre que em costa escriure alguna cosa intento que algú que en sàpiga més expressi per mi el que m’agradaria dir. Així que acostumo a tirar dels poetes que són uns bons mestres.

De vegades tot és fàcil i d’altres tan difícil…

ESTENC LA MÀ

Estenc la mà i no hi ets.

Però el misteri

d'aquesta teva absència se'm revela

més dòcilment i tot del que pensava.

No tornaràs mai més, però en les coses

i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta

de la vida que visc, no solitari

sinó amb el món i tu per companyia,

ple de tu fins i tot quan no et recordo,

i amb la mirada clara dels qui estimen

sense esperar cap llei de recompensa.

Llibre d’absències, M. Martí i Pol

Aquí ho tens, espero que t’agradi. Com a mínim és representatiu de com ens sentim sabent-te lluny…

Un petonàs Pep, a tu i a tots els que t’estimen.

Arianna

Parlem de tu - Miquel Martí i Pol

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar sobtadament, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Pels meus cosins

He anat llegint el blog i he anat plorant i plorant.
Quanta tendresa, estimació, admiració, felicitat, desig de viure i tants d'altres adjectius que transmetia el Pep.

No vull deixar passar l'oportunitat d'escriure dues ratlles adreçades als meus cosins Ignasi i Anna. Potser per la proximitat familiar, el que més m'ha emocionat han estat les cartes de l'Ignasi i l'Anna. Admiro la gran fortalesa que despreneu i les ganes que teniu de tirar endavant la vostra vida intentant que tot torni a la normalitat. No sé si jo podria fer el mateix.

Desitjo estar a prop vostre i donar-vos tot el suport que necessiteu.

Us estimo molt. Una abraçada ben forta.

Carme Vilardaga Ventosa

m'entristeixo

Sóc una cosina segona del Pep.
Tot sovint penso en ell, l'imagino, el recordo.. I m'entristeixo molt i molt!
M'agrada pensar que d'aquesta manera descarrego una mica de dolor als seus amics i familiars més propers...
Ja sé que no és això! només els volia donar molts ànims i molts records.
Aquest blog és fantàstic, una gran idea.

Una abraçada,

Laura Estragués Vilardaga

Què tal, Pep?
Sembla que parli ara més amb tu que quan estaves aquí.

Saps quan penso en tu?
A vegades haig de fer coses, a la feina o a on sigui, que em fan una mica de por, de respecte, i no sé si me’n sortiré, aleshores penso en tu i em dic: “al ataque, endavant!”, i em dones una empenteta de confiança i valentia que m’ajuda a superar aquell moment de dubte.
Penso en tu quan vaig en bicicleta pel Vilar d’Urtx i sé que mai t’hi trobaré, que ja mai ens podràs ensenyar el famós paller dels Galup ni podrem fer pícnics d’estiu a la Cerdanya; no saps la ilusió que em feia que ens haguéssim de veure aquest estiu allà.
Penso en tu quan sé que ja no podré recórrer a tu quan necessiti un dissenyador gràfic de qualitat i de confiança.
També hi penso en la teva gent més propera. La teva marxa ha deixat uns pares trencats, rebentats, el tio Ignasi i la tia Ana, els estimadíssims gorditos. Quina sort has tingut amb aquests pares que t’han fotut tanta canya i que t’han recolzat tant.
A partir d’ara les trobades de cosins seran més avorrides, i fins que no superem lo teu, seran una mica tràgiques, de silenci incòmode, d’absència present. Ens haurem de conformar amb el que som i el que tenim. Els teus estirabots ja no els dirà ningú.
Al teu germà Claudi l’has deixat sol, coix. I la Sílvia. Ella és la nineta dels ulls de tothom. Desitjo que amb l’amor que està rebent de tots agafi la seva vida i la tiri endavant, ben ferma. Segur que tú l’ajudaràs com ningú.

Ara quan veig una maleïda valla quitamiedos penso en tu, abans ni me les mirava. I és ben cert que els ciutadans ens hem de queixar i hem de ser exigents davant les autoritats. El silenci perpetua lo dolent.
I també penso en lo molt important que és l’educació de tots i el civisme, els deures i les obligacions que tots tenim cap als altres. Si no els tenim, si no ens respectem els uns als altres deixem de ser persones i passem a ser animals.

Una abraçada ben forta allà on siguis i segueix inspirant-nos,

Lluís

PARA MI PEPILLO

Hola Pep !!! Soy Juani, como tu me llamabas. Quiero decirte que los días sin ti se hacen muy difíciles pues tu ausencia es demasiado grande para todos, sobre todo para tus padres.

Para mi también es dura pues te vi nacer y crecer a lo largo de tus 32 años. Primero en casa de los “avis” y después con tus padres.

Pep en mi mente queda la sonrisa que tenías cuando me pedías patatas fritas y gazpacho. El día que te lo hacía disfrutabas como un campeón.

Me decías que te mimara que yo era tu segunda madre y yo te contestaba que ya tenías a Silvia para mimarte. Y ahora se ha acabado todo, pero tu Juani te recordará siempre.

Has sido un gran chico PEPILLO.

Juana

Les teves nenes, a poc a poc pero amb pas ferm

Hola Pepx!
On ets? Segons les creences japoneses, un cop passats els primers 49 dies de la teva marxa, ja deus haver trobat el teu lloc. Sigui quin sigui, siguis on siguis, de ben segur que hauràs escollit un bon lloc, amb una bona perspectiva per poder seguir les nostres vides pas a pas. Els que seguim aquí, en aquest món nostre, estem aprenen a viure dels records, de la nostalgia, de tants moments màgics viscuts al teu costat, i dels no tant màgics, que ara ens semblen més valiosos que mai.
Les teves nenes, la Silvix, l'Anna i la Tinix tirem endevant, a poc a poc però amb pas ferm. No pateixis per elles Pepx, que jo les cuidaré tant com pugui, perquè sé molt bé que si ara em truquessis des del despatx i em demanessis un últim favor ... aquest seria cuidar de les teves nenes!

Com t'anyorem petit gran home!
Tina

Coses que t'explicaria si fossis aquí

Si fossis aquí jo et parlaria sobre la gent meravellosa que m’he anat trobant pel meu periple hospitalari, com la Irene que va ser qui em va rebre a la RPQ i que ara em ve a veure amb bicicleta, o la Laia, que té un somriure dolç i infinit i va demostrar que Barcelona és un poble.
També et parlaria de les coses boniques i casi màgiques que estan passant contínuament i que m’agrada pensar que les provoques tu, siguis on siguis, per que tot plegat em resulti una mica més fàcil, encara que tu sempre has estat un escèptic.
T’explicaria que els teus amics, els meus amics i els nostres amics no m’han deixat sola ni un dels 57 dies que fa que vas marxar, i que tanta i tanta gent abatuda per la teva absència i preocupada per la meva convalescència em fa sentir una energia centrífuga que em dona ales quan decaic i penso que jo no puc amb tanta pena.
T’explicaria que tot i que sempre m'he proclamat la teva fan numero 1 -ja ho saps, la Sil morta d'amiració pel seu home- em sento aclaparada al veure quan admirat i respectat eres en el teu sector, però es que al cap i a la fi jo no sóc target ;-)
O et parlaria de que constatar que sempre vas portar-me per bandera i que aprofitaves qualsevol ocasió per dir que jo era la dona de la teva vida em fa creure que quan et queixaves que era més carinyosa amb la gata que amb tu només era una nova modalitat del teu esport preferit: fer-me saltar per poder dir-me barrufeta rondinaria.
O enumeraria la gent que m’ha dit que consideraven la nostra relació un model a seguir, una història lliure i honesta, imperfecta i única.
O, per sobre de tot, t’explicaria que he descobert que l’encant irresistible que jo et vaig veure des del primer dia, allà en aquella festa que tu eres incapaç de recordar, fascinava a qualsevol que va tenir la sort de creuar-se amb tu.

I per últim et parlaria d’aquest blog on ara t’escric.
És curiós, tots estem tristos per la teva absència però aquest és un quadern ple d’esperança i agraïment, un meravellós i sorprenent càntic a la vida, a la teva vida que feia feliç a tantíssima gent.

Pep, vas canviar la vida a tots els que t’estimaven, que som tants que encara ho fa tot més injust. Ara només em queda esperar que la teva absència ens faci a tots més forts. Segur que tu ens ajudaràs per a que així sigui.

Bon viatge i recorda, jo t’estimo sempre

La Sil

Des de Mallorca

Hola cosinet, des de Mallorca et volem donar les gràcies per haver-mos fet compartir moments tan alegres i sobre tot tant divertits.

Sempre vas aconseguir que la nostra relació, encara que estiguéssim molt de temps en veuren's, fos molt especial i sobre tot per al teu cosí l'Eduardo.

T'agraïrem sempre el teu detall que cada volta que venies a Mallorca, ja fos per feina o per plaer, sempre vares tenir un moment per venir a visitar-mos o, al manco, una trucada per telèfon.

Tant l'Eduardo com jo mateixa, moltes gràcies per haver estat sempre al costat dels teus pares i sobre tot amb la mare, ben segur que des d’on estàs ho seguiràs fent, és més ho has de seguir fent perquè ells et necesssiten.

Moltes gràcies per ésser així com ets, t'estimem molt

Eduardo, Jacinta, Guillem, Jacinta


"Tu ja no hi ests i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies"

From London / Des de Londres

Dearest Pep

Tom and I feel so privileged that we met you and that you shared our special wedding day with us in June. It was a real honour to have you and Sil there with us in Ibiza, and I will never forget the memories we share from that day - your happy smiley face, your little cam, you taking 2459286 photos ;- )

We will treasure our wedding photos for the rest of our lives.

You, your family and Sil are always in our thoughts and prayers and we will never forget you.

Lots of love Sarah and Tom xxxx

____________________________________

Estimadíssim Pep,

En Tom i jo ens sentim molt privilegiats d’haver-te conegut i de que compartissis amb nosaltres el nostre especial dia de casament al Juny. Va ser un autèntic honor tenir-vos a tu i a la Si allà a Eivissa amb nosaltres i mai oblidarem els records que compartim d’aquell dia, el teu rostre feliç i somrient, la teva camareta, tu disparant 2459286 fotos ;-)

Les fotos del nostre casament seran el nostre tresor per la resta de les nostres vides.

Tu, la teva família i la Sil esteu sempre en els nostres pensaments i pregaries. Mai t’oblidarem.

Amb amor,
Sarah i Tom
xxxx

GRÀCIES FILL

Gràcies per poder compartir una relació de felicitat, de confiança i d’ideals que ens donaven força i alegria a tots dos. De fet, era un estil de comunicar-te que comparties amb tots els que estimaves, com he anat veient. Un i altre sabíem que ens teníem sempre al costat, que sempre podíem comptar amb l’altre. Sentia la teva estimació, respecte i admiració, com segur que tu senties la meva.

Gràcies especialment pel recolzament i tracte amb l’Anna quan més ho va necessitar i no era fàcil. Amb les teves ganes de viure, amb la confiança en les seves capacitats, fent palesa l’autoexigència i estima que sempre hem compartit a la nostra família.

Has marxat somrient, com sempre. A la Silvia, a l’Anna, al Claudi, a mi, i a tants d’altres, ens serà una mica mès difícil viure sense tu. Però intentarem recuperar la teva alegria de viure, la teva exigència de ser millors, de recolzar els amics, de saber trobar els aspectes positius de les persones i les situacions.

Pep, gràcies per haver fet aquest camí amb nosaltres. Gràcies pel teu somriure.

Ignasi.

CARTA PARA ALGUIEN MUY ESPECIAL

Ayer al mediodia, sono el telefono de casa, era ANA, hacia mucho tiempo que no sabia nada de ella ni de su familia.
Me alegre muchisimo de oirla de nuevo, y saber de ella.
ANA me dijo: bego creo que tienes que saberlo y me comunico la tragica noticia....
mis ojos se inundaron de lagrimas, no me lo podia creer.

PEP tan solo tenia trece años cuando yo lo conoci, yo tenia 21, estuve algun tiempo trabajando en su casa.
Al principio PEP se metia mucho conmigo, pero poco a poco nos fuimos haciendo grandes amigos.
Tengo que decir que esperaba con mucha alegria que llegaran las doce y media para que volvieran del cole,
me alegraban las mañanas y tanto que me las alegraban .....

Me siento muy PRIVILEGIADA de haber conocido a PEP en aquellos años de su vida.
PEP era alegre, muy alegre,simpatico,cariñoso,bondadoso; un vichillo .....

Recuerdo un dia que se escondio en el lavabo y justo cuando yo pasaba abrio la puerta y me tiro un globo de agua
me puso empapada, pero bueno asi era PEP, tambien recuerdo unas palabras tipicas de el :

Se ponia un monton de colonia (S3) en el pelo. se hacia la raya al lado
venia y me decia: Bego ¿ quedo guapo ?
claro que estaba guapo... ¡ y perfumado tambien!

En uno de mis cumpleaños PEP se fue al corte ingles y le dijo a la dependienta:
¡ quiero el ultimo disco de isabel pantoja ! no es para mi es para la chica que trabaja en casa, tiene
el gusto un poco raro.
Despues venia tan contento a darme mi regalito y me contaba lo que habia hecho.

PEP nunca olvidare aquellos años que pase con vosotros, me hiciste sentir una mas de la familia y
por encima de todo siempre....

"QUEDARAS GUAPO EN MI CORAZON"
TE QUIERO

Un abrazo muy grande para IGNASI , ANA Y CLAUDI.

BEGOÑA

Lliçons d'un Osito

Hola Osito.

Avui per fi, en comptes de parlar-te, m'he decidit a escriure't. Què guapos en Jordi i jo a les fotos del casament. Quin detallàs. Bé, això ja ho saps que t'ho he dit moltes vegades. El que més em va impressionar quan tu i la Sil vau aparèixer a casa amb aquest pedaç d'àlbum va ser la "currada". "Però Pep! Jo només volia que fessis fotografies lliurement, sense cap condicionant, com un entreteniment!"- recordo que et vaig dir- I mentre passava les pàgines, no se m'esborrava el somriure de la cara i inclús vaig pensar: "Sortiria corrent i li ensenyaria les fotografies a qualsevol que passés pel carrer; vull que tothom vegi com l' Osito ha retratat el dia més feliç de la meva vida".
"Sí, però ja saps com sóc jo. Si faig alguna cosa, la faig bé".
Típic de tu. "Doncs té raó" -vaig pensar- "No sé per què m'extranya perquè l'Osito quan s'hi possa, s'hi possa". Que ha de fer una foto? La millor foto. Que s'ha de currar una gràfica? La més xul·la. Que es decideix a tenir nòvia? La més estupenda.
Totes les teves virtuts han sigut repassades amb emoció i conciència des de les ones cibernètiques d'aquest blog. No vull ser menys i m'agradaria explicar-a tothom que jo particularment vaig aprendre quelcom molt valuós de tu. Jo tenia una important falta de confiança en el meu treball quan vaig començar, i tu, com una mena de geni de la làmpada, em vas insuflar una autoestima que m'ha ajudat moltíssim durant tots aquests anys. Tanco els ulls i et veig devant meu dient allò de "Això està de conya. Fes el favor de creure més en el que fas".
No tot eren floretes, però. Quan alguna feina no t'acabava de convèncer, tenies molta mà esquerra, també: "Això està de conya, però… estic segur que encara ho pots fer millor. Fes-hi una volta, que la Cireta pot treure un deu".
Vaja, Pep, que em marejaves una mica però va valer la pena.
Així que a part de la generositat, l'energia, el positivisme, la diversió, la bondat, la franquesa, l' honestitat, el talent, la sensibilitat, el lideratge i totes les inesmentables virtuts que durant aquests dies la gent ha recordat de tu, vull destacar aquesta passió contagiosa per buscar l'excel·lència que tenies i que em vas encomanar. Ara crec en mi perquè un dia, ja fa 10 anys, tu vas creure-hi primer.
Que ets bandarra. Tot ho feies bé. Tot ho feies amb passió.
La primera gran lliçò de l'Osito.

I segurament vas ensenyar a la Sil també a fer fotos, perquè aquesta la va fer ella. I li va sortir la mar de bé.

T'estimo molt, osito.

EN AQUELLA SALA

Fa molts dies que he vist el teu blog, fa molts dies que hi ha un lloc on tota la gent que t’estima et fa saber com ets d’important per tots ells.
Jo sóc la Dolors, la germana gran de la Mar, només ens vam veure un parell o tres de vegades i et demano permís per compartir, i participar en aquesta meravellosa idea i poder expressar-m’hi.
Jo hi era el dia que es van trobar molts, però molts dels teus amics i família, per dir-te d’una manera brillant i sincera, tant de dins del cor, que has viscut intensament, amb alegria i optimisme, has estat compromès i treballador.
En aquella sala, que s’havia quedat petita de tants que hi érem, s’hi respirava una barreja de tristesa i amor, d’unió, de complicitat, com si hi hagués alguna cosa que no deixes que la pena fes callar les paraules, bellíssimes paraules, que es deien de tu.
Jo hi era en aquella sala amb el meu marit i els meus fills i vam aprendre una de les millors coses : És important la intensitat en que una persona viu.
Aquesta intensitat, aquesta essència perdura desprès de la nostra absència, com deia aquell.......” L’energia ni es crea ni es destrueix: es transforma” , per això tots els que et coneixen i t’estimen sentiran sempre la teva proximitat.
Els que no et vam conèixer gaire, ens quedem amb aquesta recança, en canvi, vas fer que fóssim capaços de notar la teva energia, perquè en aquella sala, on hi havia tanta gent, només es percebia una cosa : Amor cap a tu.
Una abraçada a tota la teva família que pensen i diuen de tu, el que a tots ens agradaria que algun dia diguessin de nosaltres. No conec la Sílvia, però també li vull fer arribar el meu suport i el meu desig en la seva recuperació absoluta.
Dolors

49 Dies

7 setmanes han passat
Sol, vent, tempesta
Dues llunes plenes
Una barca dibuixa una linia
Una llàgrima en el poble blanc
No sabem on ets

7 setmanes han passat
Sorolls, riures, crits
Dos somnis emboirats
Un sospir trenca el silenci
Una gota de vi negre a la taula
No sabem on ets

Un raig de llum travessa la porta tancada
Un gat negre amb tansols un ull
Un gat marró amb ratlles negres
Una papallona groga
No saben on ets

Tanquem els ulls avui
El sol marcarà el temps
Abants que el cirerer absorveixi la última gota d’aigua
Ens adormirem
Ja han passat 49 dies.


Toru

Més que un gendre un fill

Hola Pep,
Aviat farà 7 anys que et vaig conéixer. La primera impresió va ser la d'un noi sa, franc, fort, molt segur de si mateix, orgullós dels pares que tenia i que s'estimava a la Sílvia.
Amb el temps, els dinars familiars, l'anada al País Basc i les estades a Cantoni, vas fer que d'impressió passés a ser un fet i et vas guanyar tota la meva estimació.
Sempre m'he considerat privilegiada per la relació que tinc i he tingut amb els meus gendres.
Ara sento un buit inmens i em costa tirar endavant, només espero que ens facis arribar una mica de la força que tu tenies als teus pares, la Sílvia i a mi mateixa per a que els records no siguin tan dolorosos.
T'estimo

Concepció

Paradojas del planeta tierra

Hola Pep. Soy Pilar, tu dentista.
He leido muchas cosas sobre tí que, a pesar de desconocer, no me han sorprendido pues tu esencia es tan carismática que está presente en todos tus compartimentos.
Qué paradojas tiene el planeta Tierra, Pep: unos existen y no viven; y muchos de los que viven dejan de existir...
Siento una profunda tristeza por tu ausencia y por el gran dolor que dejas. Yo les deseo que algun día se conformen y sonrían con tu recuerdo; ahora no es posible, es tremendamente doloroso pero... como es muy factible que tu energía purule por ahí... ayudará a ello.
Os tengo muy presentes Anna, Ignasi, Silvia, Claudi, Mar...
Pilar.

Lunes, 6 de agosto 2007

Malaurat mes

Pep, com ja diu la Sil, fa un mes que ens has deixat i tota la teva família et trobem molt a faltar, ens has deixat molts bons records i anècdotes. Gràcies per ser com eres, tant feliç i ple de projectes com tenies. Aquesta foto és del viatge a Nova York, i aquest cap de setmana les estavem mirant tots, i recordavem aquella nit que te´n vas anar sol a fer les fotos originals que feies perquè els demès estavem cansats. Sempre et tindrem en ment.

Un mes sense tu

Gràcies Pep

En nom de tota la gent de Sant Esteve i del Baix Montseny, GRÀCIES PEP!!
Sí, Pep, et donem les gràcies per haver pogut conèixer i assaborir lo bona persona que has estat.

Gràcies per la teva manera de ser, sempre generós, implicat sempre amb el teu equip i la teva gent. Has aconseguit (i no és gaire fàcil a Sant Esteve, tu ja ho saps!) que un barceloní com tu, formi part com un més d'aquest bonic i meravellós país que és el Montseny.

La teva senzillesa i alegria ho han aconseguit!

I t'has arremangat les mànigues quan ha calgut treballar,
i has fet servir les idees i reflexions quan ha calgut pensar,
i has estat el primer animador i engrescador de tothom quan els ànims estaven baixos,
i no hi ha hagut cap partit ni cap situació en la que no haguem sentit la teva veu, la teva poderosa veu i la teva empenta.
Tot aquest gran cos que tens, ho tens també de bona persona, i això ho sabem els que hem tingut la sort de poder compartir amb tu tots aquests anys.
Tants i tants moments viscuts a Sant Esteve!

I tot això quedarà, Pep, quedarà en el nostre record per sempre:
tingues per segur que cadascú dels teus amics seguirem pensant en tu,
seguirem parlant de tu, cadascú hi anirà afegint experiències i records inoblidables
i entre tots mantindrem viva la imatge d'aquest home que ens ha frapat, que ens ha encomanat d'entusiasme, que ens ha acompanyat en els moments difícils,
que ha rigut i gaudit amb nosaltres en els bons moments.

Per tot això, i molt més que potser ara ens deixem de dir, et tindrem sempre present Pep.
I tindrem sempre present la paraula que potser més vegades t’hem sentit, i que sempre vindrà associada a tu: COMPROMÍS!
Sí, Pep, compromís, tu bé ho saps, nosaltres bé ho sabem de tants cops que te l'hem sentit.
Has estat un home de paraula, que mai ha fallat a ningú quan ha convingut,
i t'has compromès sempre amb el màxim d'esforç, amb la gent, amb l'equip, amb els que com tu gaudim de l'esport que ens ha unit.

Com diria el poeta, Bon viatge pels guerrers que al seu poble han set fidels, afavoreixi el déu dels vents el velam del seu vaixell.

No sabem cap on et portaran ara els vents, ni quin camí seguirà el teu vaixell.
Només sabem una cosa: que allà on siguis… Ves-te entrenant, que algun dia ens tornarem a reunir tots els que hem tingut la sort de conèixe't i estimar-te, i recordarem els bons moments viscuts.

Sempre seràs el nostre CAPITÀ, PEP. GRÀCIES,

Pep, som la familia nova

Som la família nova celebrant el 40 aniversari de les nostres noces. I tu Pep darrera de la càmera vas agafar cada gest ,mes enllà del físic ,captan valors intangibles com la joia i la felicitat dels infants o la serenitat dels grans.

Amb la Sílvia ens veu obsequiar un reportatge muntat en vídeo , foto fixa , en negre i color i amb un fons musical molt plaent i ben escollit , “ t`he deixat les diapositives una a una , per si les has de menester “. Avui en faré servir dues. Que sàpigues que t’estimen tots.

Estem acostumats a parlar amb el nostre Sergi i ara també parlem amb tu .Ens trobem en el record.

Lluitem per vèncer la tristor´.Hem conegut els Pares ,Germans i una gran quantitat d’ amics i companys de feina , tots emocionats i amb dolor com nosaltres !! però orgullosos i agraïts d’haver-te conegut ... només cal llegir el blog. Chapeau !! Trenta dos anys ben aprofitats amb molta exigència personal Repartint arreu , el consell , la bonhomia i la conciliació .

Pep , la teva mare Anna escriu ... seràs un estímul , en el nostre record ... !! Ja ets un model per nosaltres !!! quan sigui gran m’agradaria assemblar-me a tu –diem sovint!! No deixar d’aprendre mai .

No et preocupis ..!.Fem pinya !..cadascú ... com pot i sap, per consolar-nos Intentem trobar sentit a la Vida, i tenim confiança de retrobar-te . Estem molt agraïts ,Pep , dels teus pares , pel suport que donen a la nostra neboda .

I en els moments difícils o de desesperació ens preguntarem ¿ que li agradaria al Pep que féssim , ara ? Com reaccionaria ... com acabaria el Pep aquesta feina ?

Fins aviat

Oncle Quim i Ma Lluïsa

Una imatge que val mes que mil paraules

Una foto, una paraula ... i tantes coses com suggereix!
Tu i la Sil la teniu penjada al menjador.
Jo la utilitzo com la meva imatge pq a mi m'agrada i pq tu i jo (la confiaça fa fàstic) mai hem trobat el moment per arribar a una idea que ens convencés als dos. Jo massa "happy flower" i tu massa sobri ... Jo votava pels vermells i tu pel negre elegant. Qui és més cap quadrat? Estem empatats!
Ara ja no hi som a temps de fer una targeta nova però ... jo seguiré utilitzant aquesta imatge per definir-me com a fotògrafa pq a mi m'agrada i a tu també.

Love, love, love!
Tant com tu n'has repartit amb tots aquests anys.
T'estimem!
Tina

Hola Pep, els Nadals no seran els mateixos sense tu, qui es vestirà de Papa Noel, ara? Sempre et recordaré, sonrient, feliç i parlanxint, tal com eres. Em recompensa pensar que hem passat una molt bona infància junts, gràcies els formidables pares que tenim. T´enrecordes aquell dia que ens va agafar per tirar petardos i galetes pel balcó, la que vem montar. I, quan ens enfadavem, les corredises que feiem dins de casa, al voltant de la taula del menjador, per atrapar-nos, i tot plegat, per no fer-nos res després. Bueno, sort dels records, així no sembla que hagis anat tant juny. Et trobaré molt a faltar.Claudi

Pepx fa un any

Ara fa un any, a Praga, mentres rodàvem en moto per Europa. Ens vam plantar a la República Txeca per impols, sense més mapa que una impresió imprecisa de mappy.com que vam treure en un ciber café a Vienna a corre cuita. A tu et va fascinar el contrast i els vestigis comunistes, el desconcertant sistema viari -un tram de curves anunciat amb calaveres- i ja de tornada cap a Austria, un dels trams més bells i plaents per traçar amb la moto.
Vam enamorar-nos de Praga i vam prometre'ns que tornariem. Però va quedar pendent, com tantes coses. Com tota una vida

Records d´infància

Pep,

Potser no t´enrecordaràs de mi. Soc la Nuria Benaissa, filla de la Khadija, vam passar unes 3 setmanes d´estiu a l´Obach quan teniem uns 13 anys. Jo si que m´enrecordo de tu. I es que de Peps-i mira que he viatjat i fet coses-nomès n´he conegut un, i ets tu. Per això, l´altre dia, quan vaig trobar una Vanguardia a un seient del metro, i vaig veure el teu nom, vaig plorar.
Que recordo d´aquell estiu... que jugàvem amb els gossos de la casa, te´n recordes?? El Chispas, el Troni... que vam anar un parell de vegades a una piscina que tenia forma de guitarra. Que hi havia un 600 parat al front de casa i sempre ens hi ficavem tots 4-el Claudi, el meu germà, tu i jo-i que ens imaginavem que estavem de visita a llocs magics. i la meva mare m´explicava l´altre dia que un dia ens vam perdre, i que tots estavem "cagats" menys tu. Tu no paraves de riure.
I així es com t´imagino ara... rient. Rient quan tots els demès estem "cagats" i "cabrejats", és clar.
Ignasi, Anna, Sílvia... jo hi prego, pel Pep. No sé si a Déu o a qui, donç aquestes notícies et fan dubtar de tot...però ho faig.I la mare també.Estem aquí si necessiteu qualsevol cosa.
I a tu, Pep...pues que quasi bé et puc veure, rient des d´allà on ets....

La GS

Qualsevol excusa era bona per treure-la a fer unes corbes i sempre deies entre rialles que el millor del canvi climàtic era poder allargar-ne la temporada fins a dates insospitades.
Va ser la companya perfecte en el viatge més bell i ni tan sols es va queixar el dia que vam passar 14 hores en ruta perquè tu no podies suportar un altre dia per carreteres italianes.
Guardaré els 25.000 km com el més gran tresor, em pujava a la “bèstia” confiant plenament en tu i en ella i em limitava a gaudir del paissatge i la ruta. Era la millor moto i el millor conductor, em sentia segura i quan de tant en tant em tocaves el genoll, sabia que hem deies que eres feliç de dur-me de paquet.

Diu l’Ignasi que has marxat de viatge amb la moto, si és així, cuideu-vos molt i vigila en els revolts massa tancats no toquis amb la puntera l’asfalt
V’sss

Des de l'atic ... de Passatge Tona

Hola Pepx,

Sóc la Tinix. Aquí estic, entre fotos i revistes i més fotos. Passatge Tona amunt, passatge Tona avall. I jo fent la ruta diaria de recadets per tot Barcelona, “patrolling” com diu el Toru. I tu aprofitant a veure si la missatgera et pot portar a revelar algun carret o enquadernar algunes fotos. Quants favors ens hem fet! Quant ens hem ajudat! Com has cregut en mi inclús quan ni jo mateixa hi creia! El teu possitivisme extrem sempre ha compensat el meu pessismisme injustificat, i de quina manera! Que maco ha sigut treballar a tres pisos de distancia!
Qui em retocarà una foto al moment? Qui m’abraçarà com un ós gegant quan tingui un mal dia? Qui se’n fotrà de mi i de lo poc que treballo dia a dia? Qui m’invitarà a regalècies, chupa-chups i altres porqueries? Qui farà règim amb mi després de setmanes d’excesos?
Entro a l’estudi i veig la teva cadira (caríssima i portada d’Amèrica, pobre DK …), el teu ordinador imponent, les teves notes, i … malgrat el vuit, tinc la sensació que ets de viatge, que ja tornaràs, que no has marxat per sempre. I que així sigui.
Com et trobaré a faltar cosinet meu!!!

La teva “germaneta”, la Tinix.
Petons!

ets un crack

Hola Pepus, t’enrecordes del llibre del Naguib Mahfuz?
em deies que la vida la traça un mateix, i que si
s’equivoca, sempre estàs a temps per corregir-la. Sinó
envelleixes amb ella sense disfrutar-la. Tu també la
vas saber dirigir i per això ets especial. Com diries
tu “ets un crak”.
Sempre has estat aquí. A mitjanit quan et vaig
necesitar, a les 7 del matí , a les 3, en els pitjors
moments i en els millors.
Sempre em vas recomfortar escoltantme , amb les teves
super abraçades, amb les teves rialles, i amb les
teves critiques positives, discutint lliurement les
nostres pors i compartint els somnis. Amb tu és fácil.
La rutina diaria ha deixat un paréntesis, però
l’amistat supera les circumstancies.
t’estimo
neus (per tu nius)

Sóc la Berta

Pep t'estimavem molt i t'estimem.

Perquè ens has fet això?

Quan ho vaig saber ens varem posar molt tristos.

Als nens i a mi ens enfilaves als arbres.

Bueno, et tinc que dir que eres un tiet molt xulo.

Per que ho sàpigues, la Sílvia ara està molt trista però es molt forta. Per ella eres el seu preferit.

Bueno adèu i cuidala molt a la Sílvia.

Nosaltres t'estimem molt.

T'estimo

Berta Q.G.

En Tomas, un gran amic d'en Pep

La saviesa, la bondat, el treball i l'amistat, en una sola cara.
Anna i Ignasi.

Ens falten paraules

Pep, et trobem a faltar .

Ens falten paraules per als nens, per fer-los entendre que malgrat no hi ets, la teva forma de viure la vida, amb alegria, intensitat, disfrutant cada moment i, estant pendent de la gent que t’estimaves es una bona manera de viure-la.
Per fer-los entendre que cada record que tenim té un valor incalculable i que tothom a qui estimem sempre deixa una emprempta a les nostres vides.

Ens falten paraules per poder explicar el buit que has deixat, la incredulitat i la tristor que sentim.

Ens falten aquelles paraules que de segur tu li diries a la Silvia a cau d’orella per ajudar-la a tirar endavant, o aquelles amb que la “picaries” nomès pel gust de veure-la saltar.
Ens falten paraules d’ànim per la Silvia perque sovint també ens en falten per nosaltres.

Però, si aplico la teoria ...., tots els records que tenim: les xarrades de sobretaula, rialles i batalles campals amb els nens a Cantoni, discusions per arrivar tard i la tendresa d'agafar la Martina, sortides al Forum i anades a Madrid, sesions de fotos per Nadal i brometes per un jersey (millor bufanda,... ja m’entens) ...... potser tot plegat ens ajudarà a tornar-te a trobar.

Gràcies Silvia perque l'hem pogut conèixer, gràcies Pep per haver-nos volgut conèixer,

Fins sempre

Sóc el Xavi

Hola Pep, sóc el Xavi:
T’estimo. Voldria que t’haguesis mort més tard.

Et cantaré una cançó de despedida:

Es l’hora dels adeus i ens hem de dir adéu siau...
Germans demnos les mans senyal d’amor senyal de pau...

No es un adéu per sempre, es un adéu per un instant
I ens estrenyem ben fort mentres diem adéu siau...
Un petó i una abraçada ben forta, et trobaré a faltar molt.

“L’escorpí indomable”

Així es com em deies...quant ens varem conèixer de seguida varem connectar,
estic segura que va ser química entre escorpins, som igual de tossuts.
Quant et vaig veure vaig pensar: quin tio més gran! Quant et vaig conèixer vaig entendre que feia falta un gran cos per portar el gran cor que tens, has estat un
gran company i un millor amic.
Pep vull que sàpigues que amb el teu somriure ens has fet millors persones a tots els que et coneixem. Em sento afortunada d’haver compartit amb tu un part del meu camí.
Siguis on siguis gràcies per tot!
Tere.

vine a donar sang!

Sóc el teu secretari

Sóc el teu secretari, dèies, quan el pare era de viatge i jo em quedava amb en Claudi i tu, que us dúieu 18 mesos i éreu tan petits que no sabia quin dels dos deixar a la porteria i quin a dalt del cotxe perquè estiguéssiu ben cuidats. Els paquets, les caixes de fruita, dur els avis a casa i quan arribàvem a la nostra els tres qui es quedava a vigilar el cotxe sent tan menut? o a la porteria... o fent-me companyia. A banda de bromista sempre has estat molt madur. La maduresa fèia que m'ajudessis i les bromes que juguessis com un nen.
Tu m'havies pres aquesta foto de l'àlbum familiar perquè t'agradava i la vas incorporar a la meva palm perquè em sortís quan em truquessis tu per telèfon. Ara te la penjo jo al blog perquè sé que t'agradava tant, amb aquest cabell rissadet que mai no vas tornar a tenir.

Hola Pep!!!

Hola Pep! Quan temps fa que ens coneixem, encara m´enrecordo quan portava quatre dies sortint amb el teu germà i et vaig preguntar, què li puc regalar pel cumple? i tu em vas dir "el CD del Super Mario Bros" i així ho vaig fer. Quan el Claudi va obrir el regal va dir "mira el CD que volia el meu germà" va ser boníssim! Eres un trapella amb simpatia i això és el que et feia tant genial. Mai deixaves de sorprendren´s, aquesta foto ens la vas enviar per mail i ens explicaves que t´havies comprat un cavall, el Claudi i jo ens vam quedar flipant, no un gos, una tortuga... un cavall! I què feliç eres amb la teva Sil, no pateixis que entre tots te la cuidarem molt. Allà on siguis no canviïs mai cunyat. Un petó molt fort!!!

Mar

Els Unga Unga

Més que amics, més que germans.

Mitja vida junts.

Gràcies Edu per aquell darrer cap de setmana ple de rialles, sol i fotos (i discusions, però això va de serie amb els unga unga, ja ho saps)

Gràcies per la definició, Mariona, vas clavar-la a la primera ;-)

La Bru by Pepx

La Bru

Vas portar-la del teu estimat Montseny quan era una boleta de pel i puces i dormia dins la meva sabatilla. Ara la nostra Nini ja té cinc anys i segueix sent el millor regal que mai ningú m'ha fet.

Es posava nerviosa quan veia maletes o més bols de pinso del compte, perque sabia que la deixàvem per uns dies. Estarà trista i desorientada perque només hi havia un bol i cap maleta però quan torni a casa cuidarà de mi, ella sap que és la missió que tu li tenies reservada.

Gràcies

la "family"

Que passa family!!!

Recordo quan entraves a classe, i ens deies: Que passa family!!

Realment era aixi, erem una familia. Has sigut de llarg, el millor professor que he tingut mai. Gracies a tu i les teves classes, la nostra promoció va ser la hostia. Pero el millor de tot es que això no es ni molt menys el més important. Vas conseguir fer de nosaltres una familia. Ens aconsellaves, ens motivaves, ens inspiraves. Be, no se com explicar-ho, soc molt dolent escrivint, pero segur que els que et coneixen, ho entenen. 

La foto que he posat, es la del primer dia que vaig entendre que no només eres el nostre professor. Va ser quan vem anar a jugar a basket tots els de la classe, i després ens vas invitar a sopar a tots. Vas fer que ens unissim més i a partir d'aquell dia, les classes, encara eren millors. Quin gran dia.

Pepx

Cuida't molt allà on siguis

Jo només era una coneguda del Pep, una noieta que treballava amb el seu pare, l’Ignasi, i que de tant en tant el veia, sobretot quan venia al despatx per encarregar-se dels corresponent canvis de la nostra imatge corporativa, treballant amb llibertat i buscant sempre el més innovador. Amb el recent trasllat ens havia dissenyant la nova imatge i just feia molts pocs dies que havia passat per aquí, amb el seu somriure i el seu projecte, que tots vam acceptar amb entusiasme, davant d’aquell noi tan rialler, tan feliç. I ara només faig que pensar en el Pep, en què difícil deu ser per a la seva família, companya i amics tirar endavant sense ell, quan a mi, una simple coneguda, m’ha deixat un buit tan gran i una pena tan immensa. Però cal continuar el camí, aquesta cursa que és la vida, doncs així ho hauria volgut el Pep, amb el seu vitalisme i entusiasme. Pep, ets un encant, cuida’t molt allà on siguis. Petonets.


Natàlia Cabezas

Ari by Pepx

Hola “tiet Pep”,
Fa molt poquet que ens coneixem, tot just acabo de fer un anyet. Però amb tot i això ets un dels “tiets” que més he vist. Encara que la majoria de vegades hagi estat darrera la càmera.
Primer, des de la panxa de la mami. També a la clínica el dia que vaig néixer i se’t va espatllar la Mamilla. Després, des del cotxet, passejant com cada tarda per davant de l’estudi. I a casa vostra. I a casa nostra. I passejant per Gràcia esperant la tieta Nu.
Diu la mami que a partir d’ara et trobaré per tot arreu. Cada cop que miri les fotos que ens has fet. A la porta de l’estudi, pel que sempre passem. En la música que els papis posen. Sempre que la mami es concentra davant el Mac. Sempre que el papi surt a fer un volt en moto. I, és clar, sempre que ens veiem amb la Sil.
A tot arreu, tu hi seras. I allí ons siguis, aquesta mimada teva, et llançarà un beset.

Ariadna.

“La discreta amigable”*

És curiós, sempre em deies que m’enrotllava massa amb els textos i d’uns dies ençà em manquen les paraules.

Paraules per agraïr-te tot el que m’has regalat. Com haver-me sabut veure més enllà del que tothom perceb. I haver-ho sabut captar de forma exquisita, en les fotos més belles dels millors moments de la meva vida. O regalar-me abraçades on sentir-me protegida. O obsequiar-me amb la teva sabiesa, honesta, de la que tant he après. I tot això, sempre, amb el més gran dels somriures.

Sé que parlo per mi i per l’Àlex quan dic que per nosaltres ha estat un regal coneixe’t i saber-nos els teus amics. Tot un privilegi tenir-vos com amics a tu i a al Sil, als que tant estimem.

Com et vaig dir, ser GRAN significa moltes, moltes coses. En tu, totes elles hi tenen cabuda. I en tu han trobat, sempre, la més excel·lent manera de fer-nos-les transmetre. Gràcies Pepx.
En l’Art de viure i conviure, per nosaltres sempre has estat un gran mestre.

Àlex&Iolix

PD:
*”La discreta amigable”…. em vas caçar a la primera. I segurament això fou el principi de la nostra gran amistat.
Com sabem que no t’estaràs quiet, t’esperem per algun lloc entre el Passatge Tona i Berga, o traçant pels bells paratges entre Vilada i Osona. Quan ens vegis, fes bufar el vent al nostre favor. En sentir el teu xiulet, ja sabrem que ets allí, amb nosaltres, per sempre ;-)

Merci Bellota

Merci Miquel.
Merci John.
Merci Manel.
Merci David.
Merci Ole.

Merci Bellota.

La Sil forever

Una abraçada gran com tu.

La truita de patates del 414
El Jamiro per ballar
El Jamiro per cavalcar
L’ipod , of course
La sessió de fotos continua
La inesgotable capacitat d’ensenyar i millorar
Un torrent creatiu amb el teu aire tranquil
El nen escorpí de l’agència, lo millor, per suposat!!!
Ets gran Pepx.
Una abraçada gran com tu.

Pause

Pepito, ya han pasado dos años desde que pulsamos el “pause”.

Parece mentira. No sé, supongo que deberíamos de estar cansados el uno del otro, después de tantos días juntos, tantas horas de tensión, de disfrute, de proyectos, de ideas, … De todos modos tu ya hiciste la predicción de que esto sucedería, ¿no?
Que no nos veríamos en demasiado tiempo – tú eres demasiado “autista” – decías.

Pero por eso precisamente lo dejamos en pause. Porque y para, tener la tranquilidad, los dos lo sabemos, de que pase el tiempo que pase, cuando el destino lo decida, nos volvamos a encontrar y todo vuelva a ponerse en marcha. Esa es la gracia del pause, todo vuelve a comenzar donde lo dejaste.

Y lo dejamos en que probarías con las fotos, tu gran pasión (de cada diez fotos que tengo tuyas, en 9 tienes la cámara cogida de la mano) que volverías a ser tu jefe, que volverías a la docencia, que nos llamábamos la semana que viene y comíamos…

Y ya han pasado dos años. En pause.

Lo prefiero al stop.

ET PORTAREM AMB NOSALTRES

Hola Pep.

No voldria haver de fer això; preferiria dir-t’ho en persona, cara a cara, com quan et reies de mi dient que el pare em tractava massa bé, com la filla que no havíeu tingut. O quan ens vam trobar, fa uns mesos, al restaurant indi del costat de casa. Mira que ens agrada viure bé, i no ens important els quilets de més...

El que tinc més present és com t’enfoties l’últim dia que ens vam veure, amb les noves targes del despatx, i aquets paper membret tant extremat. Perquè sempre ens has dit que els advocats érem molt avorrits, amb aquestes targes totes iguales i que el despatx del pare havia de tenir una imatge jove, extremada, però elegant.

Hi estava pensant mentre miro les targes, i crec que, per mi al menys, no la canviarem mai, perquè així les podrem dur a la cartereta, a prop del cor, allà on et portem a tu.


Cristina R. Grau López
FGC ADVOCATS, SCCL

King Size

King Size fou l'expressió que utilitzà la Silvia, fa anys, per a definir-me en Pep, jo encara no el coneixia. I des de que el vaig coneixer no he parat de corroborar-ho.
Va arribar a la nostre familia per la porta gran ,mai més ben dit, i de la mà de la Silvia (la indomable ;-D) i no, no tenia truco! Un tipo legal, directe, clar i català.
Aviat va ser de casa, com de sempre.
Per a mí, que em considero un autoexiliat del disseny gràfic, no deixava de ser graciós tenir per cunyat el que jo dic un "dissenyeitor" i a sobre veniem de la mateixa factoria.
I el que resultava encara més genial era que m'hi entenia fàcil i bé... tant fàcil i bé que ell va trobar la manera de liar-me i jo l'excusa per a deixar-me liar...
Treballar amb el Pep o pel Pep ha estat un gran aprenentatge, sempre sabia el que volia de tú i era implacable, fins que no arribavem allà on ell volia no n'hi havia prou. Giges de documents, capes i capes de photoshop. I al final el resultat sempre s'ho valia. Treballar amb ell ha estat entrar en el seu món, s'entir t'hi convidat d'honor.
Des que el vaig coneixer vaig sentir diferencies en valors i formes de pensar, peró els ponts de dialeg, comunicació i respecte que deseguida s'establiren convertiren la diferencia en un atractiu, en una font d'enriquiment.
Pep, ha estat un gran plaer coneixer-te, has deixat una marca indeleble en tots nosaltres.

Grande Pep!!

Jo et vaig conèixer ara fa 4 anys en un torneig de bàsquet a Arbúcies.
Tots compartíem el mateix vici, ens torna bojos jugar a bàsquet!

Varem formar un grup humà genial.
Tots passàvem de la trentena, teníem família, feina, amics,... però sempre trobàvem el temps per fer un entrenament el divendres i jugar el partit el cap de setmana.
Fa un mes varem fer l’últim sopar d’equip. Seguíem camins diferents i deixàvem de jugar amb el ST Esteve. Va ser un “fins aviat”.

En Pep era incansable, un malalt del bàsquet. Era capaç de venir a jugar el partit ja canviat, per que arribava d’un altre partidet que havia de jugar.
Arribava a tot. Tots els que jugàvem a ST Esteve estarem d’acord que aquest últims anys va ser l’ànima de l’equip. El “culpable” de que seguíssim jugant junts, i de que passéssim tants bons moments com per exemple l’ascens de categoria (“ens han guanyats uns dinosaures!!”, ens deien a Mataró!). Com varem disfrutar!
Una de les moltes coses que va fer, va ser el disseny de l’escut del club.

Així que tan sols puc dir que em sento orgullós d’haver compartit aquests moments amb tu, i que el bàsquet és una excusa més, que el que queda al final son les persones.

Diré el mateix que varem dir tots aquella nit a La Terrassa: Fins aviat, ens tornarem a trobar amb una pilota pel mig.

Tu Pep quedaràs sempre, per que el teu record és inesborrable.

“Grande!!!!”

Sempre seràs el meu brother!

Eii germanet! Què m´has fet tio.. això no t´ho perdonaré, mira que m´has fet gamberradas però aquesta... t´enrecordes de les siestas que ens obligava a fer la tata? i de com t´emprenyaves quan et copiava els dibuixos? sempre et portaré al meu cor i recordaré lo feliços que vem ser de marrecs. Un petó i fins sempre!!!

Claudi

Una abraçada, Pep. Siguis on siguis

Joder.... quina merda.

Després de tants anys sense veure'l, em van dir que s'havia muntat l'estudi al carrer que creua amb casa meva.
Farà un parell de mesos me'l vaig trobar pel carrer. Ell anava amb la seva moto enorme, amb la seva jaqueta de motero i el casc posat... i tot i això, i després de tants anys sense veure'ns, el vaig reconèixer al primer cop d'ull! És impossible confondre al Pep o que passi desapercebut! ;-)

Per sort, el vaig parar. Va aparcar la moto i es va treure el casc. Vam estar parlant una bona estona, recordant els vells temps (quan treballavem junts a Lorente) i posant-nos al dia. Vam riure'ns, recordant que podriem intercanviar-nos la roba (perquè som igual de "baixets"). De fet, la primera vegada que vaig anar a esquiar, ell va ser qui em va deixar els pantalons d'esquí... i encara feiem broma recordant-ho.

Em va donar la seva tarja de visita ("com mola, tio... una targeta d'alumini!") i vam quedar que un dia d'aquests el passaria a veure per l'estudi, ja que està gairebé al costat de casa... -"Mira... aquí és on té l'estudi el Pep. Quan tingui un minut el passaré a veure." Això m'ateix m'he repetit a mi mateix cada dia, quan vaig pel meu carrer i passo pel davant del Passatge de Tona. -"A veure si un dia el passo a saludar. Total, som gairebé veïns..." Però mai he sabut trobar el moment.

Demà, sens falta, aniré a saludar-lo per darrera vegada al Tanatori. A partir d'avui no deixaré de fer aquelles petites coses que sempre vaig deixant "per quan trobi el moment".

Una abraçada, Pep. Siguis on siguis.

Roger Ortuño

menos es mas

Adios Pep,

Nos conocimos en la escuela, Pep como profesor y yo como alumna me acuerdo de su voz imponente y su gran humor a la hora de realizar una corrección, como profesor fue excelente pero como persona mas, supo transmitir lo mucho que había que mimar nuestros proyectos y lo más importante creer en ellos, mimándolo y defendiéndolo hasta el final.Nos ayudo a quitarnos el miedo y a creer en nosotros dentro de esta profesión. Cada vez que enciendo el pc, pienso en la típica disputa que tuvimos de mac o pc, el super mac y yo defendía a los pc, también muchos de vosotros recordareis la frase de : - tíos menos es mas. Pep tu siempre seras mas.

"Va venir al món de cul I ha marxat d’excursió amb la seva moto" per Anna Grau

Bona tarda I gràcies a tots de la part de tots els que l’estimavem.

Va venir al món de cul I ha marxat d’excursió amb la seva moto. Ja sé que no, però la idea de l’Ignasi m’ha agradat molt.

Va conèixer el jazz perquè al burleta del seu pare “el gordito” li va ensenyar a estimar-lo. Va fer venir la Sarah Vaughan dels EEUU, no en persona, perquè no podia, però si en col·lecció de discos que els amics li van recomenar.

No ens ha escatimat mai res en Pep, fins I tot la seva expressió de complaença punyetera, felicitat I pau que els metges de l’hospital van ajudar a mantenir amb la seva feina dura I ben feta amb tan pocs mitjans.

Pep eres genial, capaç de tot. Sé que no em sens però m’has recolzat en els pitjors moments de la meva malaltia.

A banda de l’Ignasi, el que més. Jo sé que no t’ho puc fer saber però que t’ho he dit sempre, al marge dels meus impulsos. Impulsiva, esbroncadora, pressionadora, però t’estimo I t’estimaré sempre.

“Tu gordita pots, endavant, ara et veig molt millor. No pressionis el pare, que es bloqueja”.

I tan amic dels teus amics I els nostres, que diumenge no cabien a casa, uns alts com Sants Paus que venien a expressar el que no podien entendre.

Com bons temperamentals ens barallàvem, però erem molt a prop, amb un grau de complicitat difícil de tenir amb les persones normals, però els genis I perdoneu que sigui petulant són diferents, per alguna cosa són genis.

Feia molt de temps que no escrivia I tu ho has aconseguit amb el teu estímul I aquesta nit en la meva 2a nit d’insomni ho faig perquè ho sento I m’ho han recomanat. M’ho diu la intuició, m’ho diu l’ànima, si és que en tinc, ja m’enteneu.

I la Sil, bogeta per tu “loquita de amor”, com em diu un dels meus germans, I li seguen les possibilitats de viure’l.
!!Sílvia, serem tots al teu costat. No és el mateix, no!!, ni ho serà!!. En Pep és insubstituïble, però les mares, els germans, els amics.. els cosins, tots…I els nebots amb les seves trapelleries t’ajudaran.

I el teu pare, que com tu dius, ha d’estar discutint amb ell l’Estatut quan, de fet, no s’havien arribat mai a conèixer.

El gordito, la gordita, en Claudi I la Mar no et deixaran mai! I, si se n’obliden, ja ens ho reclamaràs tu, que ja en saps.

Acabaré les tovalles per Nadal I farem una festassa molt grossa per mirar la vida com ens ha ensenyat en Pep a fer-ho, del costat més bonic. Els records positius en ajudaran a elaborar el dol que mai no havíem pensat tenir.

Sílvia, per a nosaltres les coses no canvien ni canviaran I, si no en sabem, tu ens ho recordes. I sé que ho faràs. Ja saps que t’estimo molt I sempre t’he sentit al meu costat.

En Claudi necessitarà una germana com tu, ja que sempre es va emmillarar en En Pep quan era nano I ell I la Mar, ara, t’ajudaran a tu.

En Pep no voldria que m’allargués, voldria dir benvinguts passeu passeu perquè tots els que som aquí erem en el seu cor tan gran que tan sols ha pogut segar la seva manca de sang.

Semblava imbatible I l’han batut, diu la Sílvia.

Hem perdut un fill, però tindrem la Sílvia.

Un fill és el que més s’estima en aquest món I a un fill al qual has tingut la confiança de poder dir que l’Ignasi és el més important per a tu.

Mare bronques, mare dura, a estones tendra però sempre en disposició de qualsevol confidència. Mare amatent I que estima I ha estimat encara que a moments no sap expressar el que els estimats voldrien.
Gordito ens fem grans, discutim, però ara en Pep I especialment a mi em dirà “No pressionis el pare, no veus que ell és diferent! I està molt cansat. Jo no aguantaria aquesta pressió” al mateix temps que em dèia que la nostra parella havia estat un exemple per a ell.
“Mare, tu pots I podràs I ara sé que estàs en el bon camí”.
- Pep, sé que no em sents però jo et dic que has estat un lluitador exemplar, un geni de la comunicació, I per damunt de tot una bona persona. Ahir les vigues del pis no aguantaven el pes dels amics de tots que ens acompanyaven amb aquells plors aquella tendresa…
Recuperarem tots el somriure I la bona vida. La bona taula, l’alegria, l’amor, tot el que hem compartit els quatre. Amb tu no podrem fer-ho, però farem com si ”.
“Mare disfruta la vida” “Gordita estàs molt millor”
Estem tots molt tristos perquè ens has deixat però sempre seràs l’estímul que has estat
No fotis noi, ens l’has feta grossa, perquè sé que, amb la teva vitalitat mai no ho hauries volgut.
Pep acabaré les tovalles per Nadal. I si no és així, tu ho sabràs entendre.

suspiro de aerosol

Las paredes oyen, eso se dice, y entre dientes recuerdan algunas cosas, exclaman, añoran y se enfurecen, las paredes alzan la voz exclamando el nombre del guerrero, le recuerdan y le rinden homenaje.

Hasta luego tio grande y gracias por todo lo que nos has enseñado, la mejor manera
de recordarte, pintando, lo que mejor sabemos hacer.

( la pieza blaugrana escribe el nombre Pep en sus tres letras y la pieza verde y azul escribe el tagg okar, en el detalle se puede leer también Pep)

Ens tornarem a veure

Hola "Brother", segur que em sents.

Vas começar sent el meu professor per més tard passar a ser el meu director d'art, però el que mai vas deixar de ser va ser un gran amic. Eres com el meu "germà" gran. Amb tu sempre podia comptar. M'ajudaves, m'aconsellaves i el millor de tot: sempre estaves al meu costat quan ho necesitava. Ara seré jo qui no et fallaré, estigues tranquil Pepus, tots cuidarem a la family i la Sil.

T'estimo gegant. No t'oblidaré mai.

Ens tornarem a veure.

Juli.

La lluita continua.

Hola company.
Trobem a faltar la teva presència, el teu somnriure burlesc, les paraules d'anims quan ens sentim defallir, el teu rigor professional i l'estima que sempre has trasmés per la nostra professió.
Ha estat un xoc molt fort i encara esperem sentir el soroll de la teva moto al arribar, que entris tot atabalat, o com delles tu "derrapant" amb noves idees bojes, projectes que creiem imposibles i que al final sempre es realitzaven amb un "pim pam, pim pam".
La nostra pena es doble, no només em perdut un gran professional, sino que també em perdut dels nostres millors amics

Només voliem dir-te que la lluita continua, que no estem sols, pots sentir-te molt orgullós dels teus amics i companys que ens estan ajudant i recolzant en tot moment per que l'esperit de byPepx continüi viu per sempre i t'aseguro que així serà.

Que tinguis un bon viatje amic.

El que resta de byPepx:
Magnus i Oriol