dijous, 20 de setembre de 2007

Què tal, Pep?
Sembla que parli ara més amb tu que quan estaves aquí.

Saps quan penso en tu?
A vegades haig de fer coses, a la feina o a on sigui, que em fan una mica de por, de respecte, i no sé si me’n sortiré, aleshores penso en tu i em dic: “al ataque, endavant!”, i em dones una empenteta de confiança i valentia que m’ajuda a superar aquell moment de dubte.
Penso en tu quan vaig en bicicleta pel Vilar d’Urtx i sé que mai t’hi trobaré, que ja mai ens podràs ensenyar el famós paller dels Galup ni podrem fer pícnics d’estiu a la Cerdanya; no saps la ilusió que em feia que ens haguéssim de veure aquest estiu allà.
Penso en tu quan sé que ja no podré recórrer a tu quan necessiti un dissenyador gràfic de qualitat i de confiança.
També hi penso en la teva gent més propera. La teva marxa ha deixat uns pares trencats, rebentats, el tio Ignasi i la tia Ana, els estimadíssims gorditos. Quina sort has tingut amb aquests pares que t’han fotut tanta canya i que t’han recolzat tant.
A partir d’ara les trobades de cosins seran més avorrides, i fins que no superem lo teu, seran una mica tràgiques, de silenci incòmode, d’absència present. Ens haurem de conformar amb el que som i el que tenim. Els teus estirabots ja no els dirà ningú.
Al teu germà Claudi l’has deixat sol, coix. I la Sílvia. Ella és la nineta dels ulls de tothom. Desitjo que amb l’amor que està rebent de tots agafi la seva vida i la tiri endavant, ben ferma. Segur que tú l’ajudaràs com ningú.

Ara quan veig una maleïda valla quitamiedos penso en tu, abans ni me les mirava. I és ben cert que els ciutadans ens hem de queixar i hem de ser exigents davant les autoritats. El silenci perpetua lo dolent.
I també penso en lo molt important que és l’educació de tots i el civisme, els deures i les obligacions que tots tenim cap als altres. Si no els tenim, si no ens respectem els uns als altres deixem de ser persones i passem a ser animals.

Una abraçada ben forta allà on siguis i segueix inspirant-nos,

Lluís

dimarts, 18 de setembre de 2007

PARA MI PEPILLO

Hola Pep !!! Soy Juani, como tu me llamabas. Quiero decirte que los días sin ti se hacen muy difíciles pues tu ausencia es demasiado grande para todos, sobre todo para tus padres.

Para mi también es dura pues te vi nacer y crecer a lo largo de tus 32 años. Primero en casa de los “avis” y después con tus padres.

Pep en mi mente queda la sonrisa que tenías cuando me pedías patatas fritas y gazpacho. El día que te lo hacía disfrutabas como un campeón.

Me decías que te mimara que yo era tu segunda madre y yo te contestaba que ya tenías a Silvia para mimarte. Y ahora se ha acabado todo, pero tu Juani te recordará siempre.

Has sido un gran chico PEPILLO.

Juana

dilluns, 17 de setembre de 2007

Les teves nenes, a poc a poc pero amb pas ferm



Hola Pepx!
On ets? Segons les creences japoneses, un cop passats els primers 49 dies de la teva marxa, ja deus haver trobat el teu lloc. Sigui quin sigui, siguis on siguis, de ben segur que hauràs escollit un bon lloc, amb una bona perspectiva per poder seguir les nostres vides pas a pas. Els que seguim aquí, en aquest món nostre, estem aprenen a viure dels records, de la nostalgia, de tants moments màgics viscuts al teu costat, i dels no tant màgics, que ara ens semblen més valiosos que mai.
Les teves nenes, la Silvix, l'Anna i la Tinix tirem endevant, a poc a poc però amb pas ferm. No pateixis per elles Pepx, que jo les cuidaré tant com pugui, perquè sé molt bé que si ara em truquessis des del despatx i em demanessis un últim favor ... aquest seria cuidar de les teves nenes!

Com t'anyorem petit gran home!
Tina