dissabte, 28 de juliol de 2007

Els Unga Unga



Més que amics, més que germans.

Mitja vida junts.


Gràcies Edu per aquell darrer cap de setmana ple de rialles, sol i fotos (i discusions, però això va de serie amb els unga unga, ja ho saps)

Gràcies per la definició, Mariona, vas clavar-la a la primera ;-)


divendres, 27 de juliol de 2007

La Bru by Pepx


La Bru


Vas portar-la del teu estimat Montseny quan era una boleta de pel i puces i dormia dins la meva sabatilla. Ara la nostra Nini ja té cinc anys i segueix sent el millor regal que mai ningú m'ha fet.

Es posava nerviosa quan veia maletes o més bols de pinso del compte, perque sabia que la deixàvem per uns dies. Estarà trista i desorientada perque només hi havia un bol i cap maleta però quan torni a casa cuidarà de mi, ella sap que és la missió que tu li tenies reservada.
Gràcies


la "family"


Que passa family!!!

Recordo quan entraves a classe, i ens deies: Que passa family!!

Realment era aixi, erem una familia. Has sigut de llarg, el millor professor que he tingut mai. Gracies a tu i les teves classes, la nostra promoció va ser la hostia. Pero el millor de tot es que això no es ni molt menys el més important. Vas conseguir fer de nosaltres una familia. Ens aconsellaves, ens motivaves, ens inspiraves. Be, no se com explicar-ho, soc molt dolent escrivint, pero segur que els que et coneixen, ho entenen. 

La foto que he posat, es la del primer dia que vaig entendre que no només eres el nostre professor. Va ser quan vem anar a jugar a basket tots els de la classe, i després ens vas invitar a sopar a tots. Vas fer que ens unissim més i a partir d'aquell dia, les classes, encara eren millors. Quin gran dia.

Pepx

dijous, 26 de juliol de 2007

Cuida't molt allà on siguis

Jo només era una coneguda del Pep, una noieta que treballava amb el seu pare, l’Ignasi, i que de tant en tant el veia, sobretot quan venia al despatx per encarregar-se dels corresponent canvis de la nostra imatge corporativa, treballant amb llibertat i buscant sempre el més innovador. Amb el recent trasllat ens havia dissenyant la nova imatge i just feia molts pocs dies que havia passat per aquí, amb el seu somriure i el seu projecte, que tots vam acceptar amb entusiasme, davant d’aquell noi tan rialler, tan feliç. I ara només faig que pensar en el Pep, en què difícil deu ser per a la seva família, companya i amics tirar endavant sense ell, quan a mi, una simple coneguda, m’ha deixat un buit tan gran i una pena tan immensa. Però cal continuar el camí, aquesta cursa que és la vida, doncs així ho hauria volgut el Pep, amb el seu vitalisme i entusiasme. Pep, ets un encant, cuida’t molt allà on siguis. Petonets.


Natàlia Cabezas

Ari by Pepx




Hola “tiet Pep”,
Fa molt poquet que ens coneixem, tot just acabo de fer un anyet. Però amb tot i això ets un dels “tiets” que més he vist. Encara que la majoria de vegades hagi estat darrera la càmera.
Primer, des de la panxa de la mami. També a la clínica el dia que vaig néixer i se’t va espatllar la Mamilla. Després, des del cotxet, passejant com cada tarda per davant de l’estudi. I a casa vostra. I a casa nostra. I passejant per Gràcia esperant la tieta Nu.
Diu la mami que a partir d’ara et trobaré per tot arreu. Cada cop que miri les fotos que ens has fet. A la porta de l’estudi, pel que sempre passem. En la música que els papis posen. Sempre que la mami es concentra davant el Mac. Sempre que el papi surt a fer un volt en moto. I, és clar, sempre que ens veiem amb la Sil.
A tot arreu, tu hi seras. I allí ons siguis, aquesta mimada teva, et llançarà un beset.

Ariadna.

“La discreta amigable”*



És curiós, sempre em deies que m’enrotllava massa amb els textos i d’uns dies ençà em manquen les paraules.

Paraules per agraïr-te tot el que m’has regalat. Com haver-me sabut veure més enllà del que tothom perceb. I haver-ho sabut captar de forma exquisita, en les fotos més belles dels millors moments de la meva vida. O regalar-me abraçades on sentir-me protegida. O obsequiar-me amb la teva sabiesa, honesta, de la que tant he après. I tot això, sempre, amb el més gran dels somriures.

Sé que parlo per mi i per l’Àlex quan dic que per nosaltres ha estat un regal coneixe’t i saber-nos els teus amics. Tot un privilegi tenir-vos com amics a tu i a al Sil, als que tant estimem.

Com et vaig dir, ser GRAN significa moltes, moltes coses. En tu, totes elles hi tenen cabuda. I en tu han trobat, sempre, la més excel·lent manera de fer-nos-les transmetre. Gràcies Pepx.
En l’Art de viure i conviure, per nosaltres sempre has estat un gran mestre.

Àlex&Iolix

PD:
*”La discreta amigable”…. em vas caçar a la primera. I segurament això fou el principi de la nostra gran amistat.
Com sabem que no t’estaràs quiet, t’esperem per algun lloc entre el Passatge Tona i Berga, o traçant pels bells paratges entre Vilada i Osona. Quan ens vegis, fes bufar el vent al nostre favor. En sentir el teu xiulet, ja sabrem que ets allí, amb nosaltres, per sempre ;-)

dimecres, 25 de juliol de 2007

Merci Bellota




Merci Miquel.
Merci John.
Merci Manel.
Merci David.
Merci Ole.

Merci Bellota.

La Sil forever

Una abraçada gran com tu.


La truita de patates del 414
El Jamiro per ballar
El Jamiro per cavalcar
L’ipod , of course
La sessió de fotos continua
La inesgotable capacitat d’ensenyar i millorar
Un torrent creatiu amb el teu aire tranquil
El nen escorpí de l’agència, lo millor, per suposat!!!
Ets gran Pepx.
Una abraçada gran com tu.

Pause

Pepito, ya han pasado dos años desde que pulsamos el “pause”.

Parece mentira. No sé, supongo que deberíamos de estar cansados el uno del otro, después de tantos días juntos, tantas horas de tensión, de disfrute, de proyectos, de ideas, … De todos modos tu ya hiciste la predicción de que esto sucedería, ¿no?
Que no nos veríamos en demasiado tiempo – tú eres demasiado “autista” – decías.

Pero por eso precisamente lo dejamos en pause. Porque y para, tener la tranquilidad, los dos lo sabemos, de que pase el tiempo que pase, cuando el destino lo decida, nos volvamos a encontrar y todo vuelva a ponerse en marcha. Esa es la gracia del pause, todo vuelve a comenzar donde lo dejaste.

Y lo dejamos en que probarías con las fotos, tu gran pasión (de cada diez fotos que tengo tuyas, en 9 tienes la cámara cogida de la mano) que volverías a ser tu jefe, que volverías a la docencia, que nos llamábamos la semana que viene y comíamos…

Y ya han pasado dos años. En pause.

Lo prefiero al stop.

ET PORTAREM AMB NOSALTRES

Hola Pep.

No voldria haver de fer això; preferiria dir-t’ho en persona, cara a cara, com quan et reies de mi dient que el pare em tractava massa bé, com la filla que no havíeu tingut. O quan ens vam trobar, fa uns mesos, al restaurant indi del costat de casa. Mira que ens agrada viure bé, i no ens important els quilets de més...

El que tinc més present és com t’enfoties l’últim dia que ens vam veure, amb les noves targes del despatx, i aquets paper membret tant extremat. Perquè sempre ens has dit que els advocats érem molt avorrits, amb aquestes targes totes iguales i que el despatx del pare havia de tenir una imatge jove, extremada, però elegant.

Hi estava pensant mentre miro les targes, i crec que, per mi al menys, no la canviarem mai, perquè així les podrem dur a la cartereta, a prop del cor, allà on et portem a tu.


Cristina R. Grau López

FGC ADVOCATS, SCCL

King Size


King Size fou l'expressió que utilitzà la Silvia, fa anys, per a definir-me en Pep, jo encara no el coneixia. I des de que el vaig coneixer no he parat de corroborar-ho.
Va arribar a la nostre familia per la porta gran ,mai més ben dit, i de la mà de la Silvia (la indomable ;-D) i no, no tenia truco! Un tipo legal, directe, clar i català.
Aviat va ser de casa, com de sempre.
Per a mí, que em considero un autoexiliat del disseny gràfic, no deixava de ser graciós tenir per cunyat el que jo dic un "dissenyeitor" i a sobre veniem de la mateixa factoria.
I el que resultava encara més genial era que m'hi entenia fàcil i bé... tant fàcil i bé que ell va trobar la manera de liar-me i jo l'excusa per a deixar-me liar...
Treballar amb el Pep o pel Pep ha estat un gran aprenentatge, sempre sabia el que volia de tú i era implacable, fins que no arribavem allà on ell volia no n'hi havia prou. Giges de documents, capes i capes de photoshop. I al final el resultat sempre s'ho valia. Treballar amb ell ha estat entrar en el seu món, s'entir t'hi convidat d'honor.
Des que el vaig coneixer vaig sentir diferencies en valors i formes de pensar, peró els ponts de dialeg, comunicació i respecte que deseguida s'establiren convertiren la diferencia en un atractiu, en una font d'enriquiment.
Pep, ha estat un gran plaer coneixer-te, has deixat una marca indeleble en tots nosaltres.

dimarts, 24 de juliol de 2007

Grande Pep!!


Jo et vaig conèixer ara fa 4 anys en un torneig de bàsquet a Arbúcies.
Tots compartíem el mateix vici, ens torna bojos jugar a bàsquet!

Varem formar un grup humà genial.
Tots passàvem de la trentena, teníem família, feina, amics,... però sempre trobàvem el temps per fer un entrenament el divendres i jugar el partit el cap de setmana.
Fa un mes varem fer l’últim sopar d’equip. Seguíem camins diferents i deixàvem de jugar amb el ST Esteve. Va ser un “fins aviat”.

En Pep era incansable, un malalt del bàsquet. Era capaç de venir a jugar el partit ja canviat, per que arribava d’un altre partidet que havia de jugar.
Arribava a tot. Tots els que jugàvem a ST Esteve estarem d’acord que aquest últims anys va ser l’ànima de l’equip. El “culpable” de que seguíssim jugant junts, i de que passéssim tants bons moments com per exemple l’ascens de categoria (“ens han guanyats uns dinosaures!!”, ens deien a Mataró!). Com varem disfrutar!
Una de les moltes coses que va fer, va ser el disseny de l’escut del club.

Així que tan sols puc dir que em sento orgullós d’haver compartit aquests moments amb tu, i que el bàsquet és una excusa més, que el que queda al final son les persones.

Diré el mateix que varem dir tots aquella nit a La Terrassa: Fins aviat, ens tornarem a trobar amb una pilota pel mig.

Tu Pep quedaràs sempre, per que el teu record és inesborrable.

“Grande!!!!”

Sempre seràs el meu brother!


Eii germanet! Què m´has fet tio.. això no t´ho perdonaré, mira que m´has fet gamberradas però aquesta... t´enrecordes de les siestas que ens obligava a fer la tata? i de com t´emprenyaves quan et copiava els dibuixos? sempre et portaré al meu cor i recordaré lo feliços que vem ser de marrecs. Un petó i fins sempre!!!
Claudi

Una abraçada, Pep. Siguis on siguis

Joder.... quina merda.

Després de tants anys sense veure'l, em van dir que s'havia muntat l'estudi al carrer que creua amb casa meva.
Farà un parell de mesos me'l vaig trobar pel carrer. Ell anava amb la seva moto enorme, amb la seva jaqueta de motero i el casc posat... i tot i això, i després de tants anys sense veure'ns, el vaig reconèixer al primer cop d'ull! És impossible confondre al Pep o que passi desapercebut! ;-)

Per sort, el vaig parar. Va aparcar la moto i es va treure el casc. Vam estar parlant una bona estona, recordant els vells temps (quan treballavem junts a Lorente) i posant-nos al dia. Vam riure'ns, recordant que podriem intercanviar-nos la roba (perquè som igual de "baixets"). De fet, la primera vegada que vaig anar a esquiar, ell va ser qui em va deixar els pantalons d'esquí... i encara feiem broma recordant-ho.

Em va donar la seva tarja de visita ("com mola, tio... una targeta d'alumini!") i vam quedar que un dia d'aquests el passaria a veure per l'estudi, ja que està gairebé al costat de casa... -"Mira... aquí és on té l'estudi el Pep. Quan tingui un minut el passaré a veure." Això m'ateix m'he repetit a mi mateix cada dia, quan vaig pel meu carrer i passo pel davant del Passatge de Tona. -"A veure si un dia el passo a saludar. Total, som gairebé veïns..." Però mai he sabut trobar el moment.

Demà, sens falta, aniré a saludar-lo per darrera vegada al Tanatori. A partir d'avui no deixaré de fer aquelles petites coses que sempre vaig deixant "per quan trobi el moment".

Una abraçada, Pep. Siguis on siguis.

Roger Ortuño

menos es mas

Adios Pep,

Nos conocimos en la escuela, Pep como profesor y yo como alumna me acuerdo de su voz imponente y su gran humor a la hora de realizar una corrección, como profesor fue excelente pero como persona mas, supo transmitir lo mucho que había que mimar nuestros proyectos y lo más importante creer en ellos, mimándolo y defendiéndolo hasta el final.Nos ayudo a quitarnos el miedo y a creer en nosotros dentro de esta profesión. Cada vez que enciendo el pc, pienso en la típica disputa que tuvimos de mac o pc, el super mac y yo defendía a los pc, también muchos de vosotros recordareis la frase de : - tíos menos es mas. Pep tu siempre seras mas.

dilluns, 23 de juliol de 2007

"Va venir al món de cul I ha marxat d’excursió amb la seva moto" per Anna Grau

Bona tarda I gràcies a tots de la part de tots els que l’estimavem.

Va venir al món de cul I ha marxat d’excursió amb la seva moto. Ja sé que no, però la idea de l’Ignasi m’ha agradat molt.

Va conèixer el jazz perquè al burleta del seu pare “el gordito” li va ensenyar a estimar-lo. Va fer venir la Sarah Vaughan dels EEUU, no en persona, perquè no podia, però si en col·lecció de discos que els amics li van recomenar.

No ens ha escatimat mai res en Pep, fins I tot la seva expressió de complaença punyetera, felicitat I pau que els metges de l’hospital van ajudar a mantenir amb la seva feina dura I ben feta amb tan pocs mitjans.

Pep eres genial, capaç de tot. Sé que no em sens però m’has recolzat en els pitjors moments de la meva malaltia.

A banda de l’Ignasi, el que més. Jo sé que no t’ho puc fer saber però que t’ho he dit sempre, al marge dels meus impulsos. Impulsiva, esbroncadora, pressionadora, però t’estimo I t’estimaré sempre.

“Tu gordita pots, endavant, ara et veig molt millor. No pressionis el pare, que es bloqueja”.

I tan amic dels teus amics I els nostres, que diumenge no cabien a casa, uns alts com Sants Paus que venien a expressar el que no podien entendre.

Com bons temperamentals ens barallàvem, però erem molt a prop, amb un grau de complicitat difícil de tenir amb les persones normals, però els genis I perdoneu que sigui petulant són diferents, per alguna cosa són genis.

Feia molt de temps que no escrivia I tu ho has aconseguit amb el teu estímul I aquesta nit en la meva 2a nit d’insomni ho faig perquè ho sento I m’ho han recomanat. M’ho diu la intuició, m’ho diu l’ànima, si és que en tinc, ja m’enteneu.

I la Sil, bogeta per tu “loquita de amor”, com em diu un dels meus germans, I li seguen les possibilitats de viure’l.
!!Sílvia, serem tots al teu costat. No és el mateix, no!!, ni ho serà!!. En Pep és insubstituïble, però les mares, els germans, els amics.. els cosins, tots…I els nebots amb les seves trapelleries t’ajudaran.

I el teu pare, que com tu dius, ha d’estar discutint amb ell l’Estatut quan, de fet, no s’havien arribat mai a conèixer.

El gordito, la gordita, en Claudi I la Mar no et deixaran mai! I, si se n’obliden, ja ens ho reclamaràs tu, que ja en saps.

Acabaré les tovalles per Nadal I farem una festassa molt grossa per mirar la vida com ens ha ensenyat en Pep a fer-ho, del costat més bonic. Els records positius en ajudaran a elaborar el dol que mai no havíem pensat tenir.

Sílvia, per a nosaltres les coses no canvien ni canviaran I, si no en sabem, tu ens ho recordes. I sé que ho faràs. Ja saps que t’estimo molt I sempre t’he sentit al meu costat.

En Claudi necessitarà una germana com tu, ja que sempre es va emmillarar en En Pep quan era nano I ell I la Mar, ara, t’ajudaran a tu.

En Pep no voldria que m’allargués, voldria dir benvinguts passeu passeu perquè tots els que som aquí erem en el seu cor tan gran que tan sols ha pogut segar la seva manca de sang.

Semblava imbatible I l’han batut, diu la Sílvia.

Hem perdut un fill, però tindrem la Sílvia.

Un fill és el que més s’estima en aquest món I a un fill al qual has tingut la confiança de poder dir que l’Ignasi és el més important per a tu.

Mare bronques, mare dura, a estones tendra però sempre en disposició de qualsevol confidència. Mare amatent I que estima I ha estimat encara que a moments no sap expressar el que els estimats voldrien.
Gordito ens fem grans, discutim, però ara en Pep I especialment a mi em dirà “No pressionis el pare, no veus que ell és diferent! I està molt cansat. Jo no aguantaria aquesta pressió” al mateix temps que em dèia que la nostra parella havia estat un exemple per a ell.
“Mare, tu pots I podràs I ara sé que estàs en el bon camí”.
- Pep, sé que no em sents però jo et dic que has estat un lluitador exemplar, un geni de la comunicació, I per damunt de tot una bona persona. Ahir les vigues del pis no aguantaven el pes dels amics de tots que ens acompanyaven amb aquells plors aquella tendresa…
Recuperarem tots el somriure I la bona vida. La bona taula, l’alegria, l’amor, tot el que hem compartit els quatre. Amb tu no podrem fer-ho, però farem com si ”.
“Mare disfruta la vida” “Gordita estàs molt millor”
Estem tots molt tristos perquè ens has deixat però sempre seràs l’estímul que has estat
No fotis noi, ens l’has feta grossa, perquè sé que, amb la teva vitalitat mai no ho hauries volgut.
Pep acabaré les tovalles per Nadal. I si no és així, tu ho sabràs entendre.

suspiro de aerosol





Las paredes oyen, eso se dice, y entre dientes recuerdan algunas cosas, exclaman, añoran y se enfurecen, las paredes alzan la voz exclamando el nombre del guerrero, le recuerdan y le rinden homenaje.

Hasta luego tio grande y gracias por todo lo que nos has enseñado, la mejor manera
de recordarte, pintando, lo que mejor sabemos hacer.

( la pieza blaugrana escribe el nombre Pep en sus tres letras y la pieza verde y azul escribe el tagg okar, en el detalle se puede leer también Pep)