dijous, 8 d’octubre de 2009

dilluns, 15 de setembre de 2008

byPepx a Tokyo



Mira amb que em vaig trobar pasejant per Tokyo!!
Sé que és el viatje que et va quedar pendent de fer amb la Sil.. en certa forma també ho vas aconseguir, com tot el que et vas proposar.

Una abraçada!
Oriol

diumenge, 13 de juliol de 2008


Una nit quan el Xavi anava a dormir, tot rient engrescat em va dir


-Estic més content que el Pep!

-Qué dius Xavi ?- vaig preguntar-li

- Que estic més content que un Pep! El Pep sempre estava content - va contestar-me


L'alegria de viure del Pep era evident fins per un nen de set anys.

"Estic content com el Pep", crec que a ell haurà rigut de sentir aquesta expressió del Xavi.


Fins sempre Pep, i com cada dia un pensament per a tú.
Hola Pep:

Aquest ha sigut in any molt dur, pensant cada dia en tu, però intentant tirar endavant, amb
el record del teu somriure.

T'estimo.

Concepció

dissabte, 12 de juliol de 2008


"Al principio, cuando queremos a alguien, nuestro mayor miedo es que el ser querido deje de querernos. Naturalmente, lo que tendríamos que temer es que nosotros no dejemos de quererlo, incluso después de muerto. Porque todavía te quiero con toda mi alma, Prabaker. Te sigo queriendo. Y a veces, amigo, este amor que llevo conmigo, y que no puedo darte, me oprime el pecho y me deja sin aire. A veces, incluso ahora, mi corazón se ahoga en un mar de pena que, sin ti, está vacío de estrellas, de risa y de sueño."
Gregory David Roberts - Shantaram

dimarts, 18 de desembre de 2007

En Pepx pel PC


El primer cop que vaig conèixer en Pep vaig veure un tio alt i gros que entrava per la porta de l'Estudi de Lorente, se m’acosta i em diu:
-Xaval avui faràs la gràfica de la teva vida- No tenia ni idea de qui era
-Ja ho sé, però no gràcies a tú- vaig respondre, i aquell va ser el principi d'una gran amistat. Des d’aleshores tot va ser un constant estira i afluixa, una competició per veure qui dels dos era el més xulo i aconseguia vacil·lar a l'altre:
-Tu! Fes-me cas o et trencaré les cames- però si és un troç de pa, pensava jo.
-Tú i quants com tu, Pep?-
llavors m'esperava el millor moment per tornar-li, que era quan em preguntava per alguna cosa que estava creant:
-Què et sembla això?- Mai esperava una crítica constructiva, sino que li diguessis que t'agradava molt.
-Mmmm.. aquesta tipografía no m'acaba de convèncer- a vegades no era veritat, però no hi havia ningú tan divertit com el Pep quan s'emprenyava:
-No tens ni idea, està de puta mare- (sempre deia el mateix) i aleshores arribava el meu moment:
-Pep, no tens criteri, jo li donava una altra volta- Ara sí, s'enfadava, es girava cap a la pantalla del Mac i no deia res, de tant en tant em mirava de reüll i es trobava amb un somriure burlesc i somreia a contracor.

Així era en Pep, 100 quilos de pura humanitat, aquell amb qui sempre podies comptar, sempre amunt i avall, arribant tard a tot arreu, sempre alegre, sempre vital.
L'amic, el confident, aquell a qui no l'importava dir-te que t'estimava quan més ho necessitaves i que mai es cansava de dir que La Sil era la dona de la seva vida i mai s'oblidava dels seus gorditos i de tots els seus amics.

Pep, no hi ha dia que no et recordi, al Palau, a l'Estudi, pel carrer. Trobo a faltar les teves abraçades, les escapades al Foster's quan estaves a règim, la teva mirada descarada quan passava una noia amb un gran pitram, quan m'ensenyaves orgullós l'ultim aparell electrònic d'ultimíssima generació i deies: -Te n’hauries de comprar un com aquest- i el teu somriure etern que em guardo dins meu per sempre.

Gràcies pel temps que vàrem compartir, amb tu he aprés a gaudir més de la vida, a relativitzar els mals moments, a escoltar, a no descansar fins que la feina surt perfecte i sobretot, a estimar.


Gràcies Pep, sempre t'estimarem.

Oriol

diumenge, 16 de desembre de 2007