dimarts, 18 de desembre de 2007

En Pepx pel PC


El primer cop que vaig conèixer en Pep vaig veure un tio alt i gros que entrava per la porta de l'Estudi de Lorente, se m’acosta i em diu:
-Xaval avui faràs la gràfica de la teva vida- No tenia ni idea de qui era
-Ja ho sé, però no gràcies a tú- vaig respondre, i aquell va ser el principi d'una gran amistat. Des d’aleshores tot va ser un constant estira i afluixa, una competició per veure qui dels dos era el més xulo i aconseguia vacil·lar a l'altre:
-Tu! Fes-me cas o et trencaré les cames- però si és un troç de pa, pensava jo.
-Tú i quants com tu, Pep?-
llavors m'esperava el millor moment per tornar-li, que era quan em preguntava per alguna cosa que estava creant:
-Què et sembla això?- Mai esperava una crítica constructiva, sino que li diguessis que t'agradava molt.
-Mmmm.. aquesta tipografía no m'acaba de convèncer- a vegades no era veritat, però no hi havia ningú tan divertit com el Pep quan s'emprenyava:
-No tens ni idea, està de puta mare- (sempre deia el mateix) i aleshores arribava el meu moment:
-Pep, no tens criteri, jo li donava una altra volta- Ara sí, s'enfadava, es girava cap a la pantalla del Mac i no deia res, de tant en tant em mirava de reüll i es trobava amb un somriure burlesc i somreia a contracor.

Així era en Pep, 100 quilos de pura humanitat, aquell amb qui sempre podies comptar, sempre amunt i avall, arribant tard a tot arreu, sempre alegre, sempre vital.
L'amic, el confident, aquell a qui no l'importava dir-te que t'estimava quan més ho necessitaves i que mai es cansava de dir que La Sil era la dona de la seva vida i mai s'oblidava dels seus gorditos i de tots els seus amics.

Pep, no hi ha dia que no et recordi, al Palau, a l'Estudi, pel carrer. Trobo a faltar les teves abraçades, les escapades al Foster's quan estaves a règim, la teva mirada descarada quan passava una noia amb un gran pitram, quan m'ensenyaves orgullós l'ultim aparell electrònic d'ultimíssima generació i deies: -Te n’hauries de comprar un com aquest- i el teu somriure etern que em guardo dins meu per sempre.

Gràcies pel temps que vàrem compartir, amb tu he aprés a gaudir més de la vida, a relativitzar els mals moments, a escoltar, a no descansar fins que la feina surt perfecte i sobretot, a estimar.


Gràcies Pep, sempre t'estimarem.

Oriol

1 comentari:

anna ha dit...

Hola Oriol! M'has fet emocionar amb la teva visió d'un Pep que recordo molt bé. Jo també el trobo molt a faltar però mantinc aquesta visió optimista de la vida que tenia ell i mira que ho tenia difícil tal com estava amb les meves dèries.
Jo també t'estimo molt Oriol. Crec que has sabut estar amic del meu fill continuador de la seva feina ben feta i sé també que m'havia dit pocs dies abans."Sort en tinc de l'Oriol, de la seva feina, de la seva companyia, com a formador del Magnus. Res que éreu tot un equip meravellós. Penso que, encara que ell no hi sigui, continuareu fent equip perquè queden totes les xarxes d'amor, d'amistat, de complicitat.
Endavant Oriol i moltíssimes gràcies per ser com ets i per estimar-nos tant.