Una abraçada, Pep. Siguis on siguis

Joder.... quina merda.

Després de tants anys sense veure'l, em van dir que s'havia muntat l'estudi al carrer que creua amb casa meva.
Farà un parell de mesos me'l vaig trobar pel carrer. Ell anava amb la seva moto enorme, amb la seva jaqueta de motero i el casc posat... i tot i això, i després de tants anys sense veure'ns, el vaig reconèixer al primer cop d'ull! És impossible confondre al Pep o que passi desapercebut! ;-)

Per sort, el vaig parar. Va aparcar la moto i es va treure el casc. Vam estar parlant una bona estona, recordant els vells temps (quan treballavem junts a Lorente) i posant-nos al dia. Vam riure'ns, recordant que podriem intercanviar-nos la roba (perquè som igual de "baixets"). De fet, la primera vegada que vaig anar a esquiar, ell va ser qui em va deixar els pantalons d'esquí... i encara feiem broma recordant-ho.

Em va donar la seva tarja de visita ("com mola, tio... una targeta d'alumini!") i vam quedar que un dia d'aquests el passaria a veure per l'estudi, ja que està gairebé al costat de casa... -"Mira... aquí és on té l'estudi el Pep. Quan tingui un minut el passaré a veure." Això m'ateix m'he repetit a mi mateix cada dia, quan vaig pel meu carrer i passo pel davant del Passatge de Tona. -"A veure si un dia el passo a saludar. Total, som gairebé veïns..." Però mai he sabut trobar el moment.

Demà, sens falta, aniré a saludar-lo per darrera vegada al Tanatori. A partir d'avui no deixaré de fer aquelles petites coses que sempre vaig deixant "per quan trobi el moment".

Una abraçada, Pep. Siguis on siguis.

Roger Ortuño