Què tal, Pep?
Sembla que parli ara més amb tu que quan estaves aquí.

Saps quan penso en tu?
A vegades haig de fer coses, a la feina o a on sigui, que em fan una mica de por, de respecte, i no sé si me’n sortiré, aleshores penso en tu i em dic: “al ataque, endavant!”, i em dones una empenteta de confiança i valentia que m’ajuda a superar aquell moment de dubte.
Penso en tu quan vaig en bicicleta pel Vilar d’Urtx i sé que mai t’hi trobaré, que ja mai ens podràs ensenyar el famós paller dels Galup ni podrem fer pícnics d’estiu a la Cerdanya; no saps la ilusió que em feia que ens haguéssim de veure aquest estiu allà.
Penso en tu quan sé que ja no podré recórrer a tu quan necessiti un dissenyador gràfic de qualitat i de confiança.
També hi penso en la teva gent més propera. La teva marxa ha deixat uns pares trencats, rebentats, el tio Ignasi i la tia Ana, els estimadíssims gorditos. Quina sort has tingut amb aquests pares que t’han fotut tanta canya i que t’han recolzat tant.
A partir d’ara les trobades de cosins seran més avorrides, i fins que no superem lo teu, seran una mica tràgiques, de silenci incòmode, d’absència present. Ens haurem de conformar amb el que som i el que tenim. Els teus estirabots ja no els dirà ningú.
Al teu germà Claudi l’has deixat sol, coix. I la Sílvia. Ella és la nineta dels ulls de tothom. Desitjo que amb l’amor que està rebent de tots agafi la seva vida i la tiri endavant, ben ferma. Segur que tú l’ajudaràs com ningú.

Ara quan veig una maleïda valla quitamiedos penso en tu, abans ni me les mirava. I és ben cert que els ciutadans ens hem de queixar i hem de ser exigents davant les autoritats. El silenci perpetua lo dolent.
I també penso en lo molt important que és l’educació de tots i el civisme, els deures i les obligacions que tots tenim cap als altres. Si no els tenim, si no ens respectem els uns als altres deixem de ser persones i passem a ser animals.

Una abraçada ben forta allà on siguis i segueix inspirant-nos,

Lluís